Mai el món havia patit d'aquest d'aquella manera. 9 milions de morts i un patiment infinit.
En la guerra, darrere de les batalles, dels noms dels països, dels dirigents i dels nombres que ens mostren les baixes i les forces en combat, hi ha una realitat de patiment i de destrucció.
En la Primera Guerra Mundial, centenars de milers de soldats van viure durant mesos colgats a les trinxeres, on la vida era miserable: humitat, brutícia, mala alimentació, rates, bombardeigs enemics...
La rutina diària consistia a suportar els atacs de l'artilleria i intentar d'afeblir l'enemic per mitjà d'ofensives per a les quals els soldats havien de sortir de les trinxeres. Per impedir l'avenç enemic, cada bàndol creava una xarxa de filferrades i rases que feien gairebé impossible l'avenç.
Armes noves cada cop més terribles, van endurir la guerra com mai s'havia vist. Es van fabricar canons més potents, metralladores, i es van utilitzar per primera vegada tancs i avions. I també, per primera vegada, gasos que van provocar terror a les trinxeres.
El fil conductor del nostre estudi és l'esplèndida pel·lícula de Stanley Kubrick Paths of Glory (Camins de glòria; Senderos de gloria, 1957), un film extraordinari, bel·lic, pacifista, rotundament antimlitarista.
França, 1916, Primera Guerra Mundial. El general francès
Paul Mireau per aconseguir un important ascens, ordena un atac suïcida de
l'exèrcit francès contra les posicions alemanyes a Agnoc, un punt estratègic de
vital importància per al desenvolupament de la guerra de trinxeres. L’ofensiva
es converteix en un fracàs estrepitós. Per escarmentar les tropes amb un càstig
exemplar, el general Mireau, un dels principals responsables de l'atac, pretén
bombardejar les seves pròpies línies. L’ordre, però, no arriba a complir-se.
Com a represàlia convoca immediatament un consell de guerra: tres soldats
elegits a l'atzar pels seus superiors són acusats de covardia davant l'enemic i
s'enfronten a la pena de mort.
