Pàgines

dijous, 25 de maig de 2017

VISITA A L'EXPOSICIÓ "PATUFET EN GUERRA"


Els alumnes de 4t d'ESO han visitat l'exposició "Patufet en guerra", organitzda pel Memorial Democràtic.  Però, què és això d'En Patufet...?

El mes de gener de l’any 1904 apareix a Barcelona una revista infantil il·lustrada anomenada En Patufet que durarà fins a les acaballes de la Guerra Civil, el desembre de 1938. La publicació va gaudir d’una gran popularitat, fins al punt de ser el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals. Tan gran fou la seva popularitat que la paraula patufet es va arribar a fer servir per a designar genèricament les revistes il·lustrades infantils. És el mateix que passaria amb la revista d’historietes TBO, també editada a Barcelona, que donaria peu a denominar tebeo a les publicacions que avui en dia en diem còmics.




En Patufet, per mitjà dels seus 1.806 números a la primera etapa, va col·laborar a ensenyar  a llegir i escriure en català a gairebé tres generacions. En els seus acudits gràfics, sempre d’una qualitat esplèndida, en les seves historietes o en els seus relats observem sempre una voluntat moralitzadora; un compromís amb els valors cívics i democràtics; un respecte per la natura; i un compromís amb l’aprenentatge de la llengua catalana i en la catalanitat, que és l’element vertebrador de tota la publicació. Al mateix temps, però, també En Patufet està amarada d’una dimensió conservadora en la visió crítica de la societat i d’una misogínia avui injustificable.



La publicació inicialment es dirigí als nens i nenes, però a mesura que passaren els anys amplià el seu públic fins a transformar-se en un producte familiar, llegit per petits i grans. Probablement, la seva aposta per un humor atemporal i universal va ajudar a En Patufet a resistir durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (fou l’única publicació en català tolerada d’aquella època) i durant la Guerra Civil. El franquisme, però, la condemnà malgrat un intent efímer de resurrecció entre el 1968 i el 1972.



Podem dir que la  lectura i l’estudi de la revista permet apropar-se de manera lúdica a la societat del primer terç dels segle XX, tant des del punt de vista social, cultural com lingüístic i, alhora, ens remarca implícitament un aspecte que no cal oblidar: que la llengua catalana no sempre ha estat present en l’ensenyament i que ha hagut de fer grans esforços per sobreviure.



L’humor, l’observació i la inclusió de la realitat social i cultural del moment la van convertir en una revista de consum per a tota la família tant a la Catalunya urbana com a les zones rurals. En Patufet va tenir el gran encert de fer compatible la intencionalitat catalanitzadora, instructiva i moralitzant amb els components purament lúdics. El setmanari va donar gran importància a la llengua com a element clau per a la creació d’una identitat nacional: comptava amb seccions dedicades a l’aprenentatge de l’idioma, així com articles i notícies de temes històrics i sociolingüístics.



 A través de les seves pàgines, es pot observar l’evolució de la societat catalana de començaments del segle XX en el seu camí cap a la modernitat: l’aparició de les noves formes d’oci relacionades amb l’esport i el cinema; la nova imatge de la dona moderna; els avenços tecnològics  o la velocitat, així com la transformació de la mateixa ciutat de Barcelona. Tot i que al mateix temps, transmetia una dosi d’idealisme que es reflectia en mostrar als infants un món de color de rosa on la bondat sempre triomfava.
S’ha dit que En Patufet va projectar els ideals de la petita i mitjana burgesia catalana de l’època. Certament, però cal destacar que entre el seu públic fidel hi destacaven amplis sectors de la classe obrera catalana.



Pel que fa al període de la guerra, objecte de l’exposició, observem com En Patufet intenta que abstreure els seus lectors de les penalitats del dia a dia de la guerra, buscant una normalitat que, a mesura que passin els mesos, serà gairebé impossible d’aconseguir. El setmanari, però, no s’estarà de criticar la situació a la rereguarda, això sí, a la seva manera. El seu humor sobre la fam; la manca de sabó o de calefacció; escassetat; les cues per aconseguir els aliments més bàsics; o la manipulació radiofònica, estarà sempre  embolcallat de l’estil ingenu que li era propi i que el va salvar de disgustos majors. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada